Tecnofeudalisme i el Pseudo-Estat: la futura governabilitat del capitalisme

Segons Alejandro Galliano a “Los tecnofeudatari de la Gran América otra vez”, el capitalisme està experimentant una transformació en què les grans corporacions acumulen poder no per innovació, sinó per monopolitzar dades i infraestructures digitals. Alguns autors han descrit aquest fenomen com a “tecnofeudalisme”, establint paral·lelismes amb el feudalisme històric per la seva concentració de riquesa i captació de rendes.

Tanmateix, aquesta analogia és discutible. El capitalisme no depèn exclusivament del mercat, sinó de la lògica d’acumulació, que pot restringir-lo o eliminar-lo quan cal. Fernand Braudel diferenciava entre un intercanvi competitiu i un d’exclusiu i dominant; és en aquest segon en què realment opera el capitalisme.

El repte no és si vivim en un tecnofeudalisme, sinó com es governarà aquesta nova fase del capitalisme que podem anomenar capitalisme 4.0. Figures com Elon Musk i Peter Thiel cerquen una nova governabilitat basada en el control digital d’una societat fragmentada i imprevisible. Però mentre que alguns autors parlen d’un “capitalisme de vigilància”, el model emergent és més complex i caòtic, explotant l’algoritme, la desinformació i el caos digitals per satisfer els interessos de les grans corporacions.

En aquest context, es perfila el que Kevin Batcho anomena “Pseudo-Estat”: una xarxa d’entitats privades que exerceixen poder sense cap rendició de comptes democràtica. A diferència de l'Estat profund, que es basa en la burocràcia, el Pseudo-Estat envaeix institucions estatals i colonitza l’espai públic des de fora d'aquestes. Això ja es va veure amb institucions “filàntropes” durant el segle XX, i ara es reprodueix amb empreses com SpaceX i Palantir, que operen en la frontera difusa entre la cosa pública i la privada.

Trump i les elits que l'acompanyen aspiren a fer aquesta transició enmig d’una crisi climàtica i un procés de reterritorialització del capital. La consolidació del Pseudo-Estat podria ser la forma política més apta per aquest capitalisme hiperconcentrat, obrint una paradoxa per als seus seguidors neoreaccionaris i paleollibertaris. Els primers podrien veure com la seva utopia tecnocràtica es materialitza en una forma encara més autoritària del que imaginaven. Els segons, que somien amb la descentralització i privatització del poder, podrien acabar sota un règim encara més tirànic que els vells Estats nacionals. Quan aquest futur es materialitzi, ja serà massa tard per lamentacions.